Bona tarda, Tomàs

Quan parlem de la manipulació dels mitjans, la política seria la primera de la llista en aquest tema. Els debats polítics, sobretot quan són en campanya electoral, demostren com n’és d’important el llenguatge no verbal, el to del discurs, i fins i tot el color de la corbata. Aquestes “pautes de conducta d’animal polític” ens venen donades per patrons americans, que són uns mestres en això.

Els discursos que ens fan els polítics, no han estat ni tan sols escrits per ells, sinó per un equip humà que treballa observant les enquestes, i en l’actualitat sense deixar de tenir en compte, les noves tecnologies. On queda l’oratòria del polític?, on queda el saber estar davant l’audiència?. Tot i que això també era manipulació. El tema no sorgeix ara, només cal recordar a Mussolini i les posades en escenes, dignes del millor Shakespeare, o de la Divina Comèdia. Però des  del Duce, passant per altres innombrables posteriors, la política sempre s’ha venut amb un discurs enfocat únicament a posar-se a la població més o menys predisposada, més o menys preparada, a la butxaca.

Avui la cosa no és gaire diferent, a Obama li faran algun retoc al seu discurs si en les darreres setmanes, alguna cosa ha passat prou important per incloure-la sens falta. A l’Estat Espanyol, la cosa és si fa no fa igual, tots estan pendents dels comentaris dits al twitter, al Facebook, comentaris que penso que de vegades es fan de manera aleatòria i sense pensar en les conseqüències, perquè al cap i a la fi, depenent dels comentaris i dels seus creadors, no deixen de ser també manipuladors.

Llavors qui manipula a qui?

Montse Fadó

Persuasión y manipulación

Gracias por leer mi extensa entrada. Como bien dices, en realitdad es complicado ser objetivo,  mirar y llamar a las cosas por su nombre. Porque en función de nuestra manera de ser, nuestro estado de ánimo, el bagaje cultural que llevamos dentro, nos influenciarán en nuestras opiniones. Pienso que tenemos que ser críticos con todo lo que nos rodea, nuestros actos, nuestro trabajo, però sobretodo con los medios de comunicación, porque al fin y al cabo, de lo que se trata, en muchas ocasiones, -vale no diré todas- es de ganar dinero. Mientras la publicidad tenga tanto peso en nuestra sociedad, estamos un poco condenados a ser “manipulados” a través de su persuasión.

Nos seguimos

Montse Fadó

EL PODER DE PERSUASIÓ DE LA RÀDIO I LA TELEVISIÓ

Quan Orson Welles va retransmetre la nit del 30/10/1938, a la CBS, una versió de La guerra dels mons de H.G.Wells, escrita el 1898, poc es pensava la repercussió que aquest fet tindria en la població americana. O potser si?

En aquell moment la CBS tenia una audiència de 12 milions d’oients, que asseguts al menjador de casa seva, escoltaven atemorits el relat d’un geni de la interpretació. Un home, que només amb la seva veu, uns ajudants i un equip de so que ara ens faria riure, va ser capaç de fer sortir a molts ciutadans americans de llurs cases, perquè es van creure que allò que escoltaven per la ràdio era un fet real.

Cal destacar la importància del context històric del moment, un període entre guerres, en el qual la gent estava pendent de la ràdio per saber la realitat que els envoltava. El receptor doncs, estava a les mans del comunicador. Recordem que entre el 1914 i el 1940 sorgeixen els primers estudis relacionats amb els mitjans de comunicació.

En aquest cas, Orson Welles,no va enganyar a l’audiència, perquè abans de la retransmissió i en el minut 40 aproximadament ho torna a repetir es tractava d’una adaptació d’una novel·la . Què va passar doncs amb l’audiència? Escoltaven només el què volien escoltar?, estaven massa afectats per l’entorn bèl·lic existent?. Recordem que el setembre del mateix any, Hitler havia envaït Polònia, i Espanya es dividia amb la Guerra Civil, on participaven soldats americans. No van entendre doncs, que era un espectacle?.

Fins a quin punt Orson Welles, no va preveure el què podia passar? Va demanar perdó a l’audiència per l’ensurt provocat,  però potser un actor com ell va interpretar el paper de persona penedida dels seus actes. Aquí podríem començar un debat que no s’acabaria mai, perquè una emissora amb tanta audiència, sap la força que té a través de les ones radiofòniques. Potser va ser un experiment o s’ha venut com una anècdota de la història de la ràdio. I és que el que sí tenien molt clar, emissores com la CBS, era el poder de persuasió.

Pel que fa a Salvados, programa de Jordi Évole emès per primera vegada el 2008, sempre s’ha destacat per un periodisme sense barreres i sense cap mena de por a posar entre les cordes als polítics, persones i personatges influents i a empreses molt importants del país.

El tema del23-F és un tema roent en l’imaginari de l’Estat Espanyol. Els que el vam viure, vam quedar glaçats davant del televisor, potser més per la por dels nostres pares que havien viscut una guerra civil que per nosaltres que en aquell moment érem adolescents. Ara bé, pel que fa a l’audiència de Salvados, que depenent del programa pot arribar als 4 milions de seguidors, hem  de  tenir en compte que és una audiència receptiva al periodista i a la seva manera de fer.

Évole sap jugar amb diferents cartes sobre la taula, com comptar amb les opinions de professors universitaris, polítics que van viure en primera persona l’esdeveniment, utilitza imatges de premsa per parlar-nos de terrorisme, i juga també amb el guardó del primer Òscar al cinema espanyol, en agraïment a Garci per haver filmat el falç atemptat.

On queda l’ètica del personatge, i on queda l’ètica del consumidor?. Tenim els programes televisius que tenim, perquè és el que vol la gran majoria, i quan es tracta d’audiències, el que compta, ens agradi o no,són els diners que entren a cabassos amb la publicitat a les cadenes privades.

No tinc cap dubte, que Évole sabia en tot moment on es posava. Sap el poder que tenen els mitjans de comunicació sobre una audiència fidel a un tipus de programa. El que no hem queda tan clar, és el cas d’Orson Welles… i és que, sabem on acaba la persuasió i comença la manipulació?

Mira la tele… i pensa!!!!!!!!

He agafat aquest títol d’un llibre escrit per l’Enric Sanobre que és professor de filosofia i ètica.Entre les moltes preguntes que es planteja a la seva obra ens diu: T’agrada la televisió i no et consideres un tonto?

Buff!!!!!!!!!!!…jo sóc d’aquests.

Els pares m’explicaven que la primera televisió que hi va haver al veïnat quan jo era petita, aviat farà 50 anys!, va ser la de casa nostra, que els altres veïns venien al menjador de casa després de sopar a mirar-la, i que jo em quedava bocabadada. Sempre he gaudit de la televisió, amb les pel·lícules del dissabte a la nit que mirava al costat del meu pare quan ja vaig ser més gran, i encara recordo que la primera sèrie que em van deixar mirar entre setmana era la d’Starsky &Hutch. La televisió forma part de les nostres vides, com ho formen també els records familiars, els amics de l’escola o les vacances al poble de la mare.

També formarà part de la vida dels nostres fills, però penso que d’una altra manera. Perquè ells hauran viscut el boom de les competències de les audiències televisives i dels programes infumables que es fan a tothora. Parlem del Gran Hermano, però…  i Mujeres,  Hombres y viceversa?, o Supervivientes, patrons d’entreteniment que ens arriben d’altres països…més avançats? Ho dubto.

Volem igualar-nos als “grans”, i enlloc d’igualar-nos amb el que tenen de bo, ens igualem  amb allò que ens fa més estúpids.

S’hauria de treballar, suposo que des de les escoles, per poder formar espectadors actius i atents, però també crítics amb el que se’ls hi aboca a la pantalla. Sinó l’anomenada cultura televisiva que servia de mirall per a mostrar la diversitat mundial, quedarà, o ja ha quedat convertida en un vidre transparent que deixa veure sempre la mateixa realitat, una mena de peixera on la realitat és un escenari controlat i previsible semblant al que vivia el personatge de la pel·lícula “El show de Truman”.

Ens llegim

L’actualitat de la comunicació

Benvinguts al meu blog.

Em presento:

Visc i treballo a Mataró, sóc administrativa de l’Hospital de Mataró, tinc 49 anys, i en fa un munt que estic per la UOC. Sempre m’ha apassionat la història, i penso que la carrera d’Humanitats, et fa entendre una mica més les realitats que ens envolten.

El món de les noves tecnologies no és el meu fort, però amb un fill de 21 anys, veig que sense elles no som res.

El món de la comunicació és un món apassionant, i tot i la seva joventut, la seva aparició a les nostres vides d’una manera constant, i  moltes vegades abusiva, ens ha de fer més crítics amb la seva imposició mediàtica.